Asseguda sota un
dosser verd d’una parra, passo una estona d’absolut descans, lloc poc freqüent
per gent de ciutat.
Descansada ja, em
disposo a pensar com m’agradaria viure l’any 2015; sé que és un somni, una
utopia, però estic convençuda que per l’efectivitat del meu treball, són
indispensables aquestes percepcions.
Somnio viure en un
país amb pau, amb un reconeixement explícit de la seva idiosincràsia i amb un
respecte mutu vers la resta de pobles. Difícil, sí, no impossible! Convençuda
de la necessitat de la meva aportació a aquesta utopia, sé que hi mancarà per
sempre el que jo no faci.
