ELS MEUS IMPULSOS, REPETITS MOLTES VEGADES

Impulsos... i tant que si; molts.  Descobreixo quelcom que m’agrada i m’atrau: un vestit, una labor, un llibre, etc.

Sé positivament que aquell dia o propers, serà impossible fer el que em plantejo per obligacions ineludibles, però per dins tinc un rau-rau... i si ho convinés bé... i si m’espavilés una mica més,... Em dic, toca de peus a terra i vegis que no pots.

Al cap d’una estona hi torno,  però i sí... a lo millor... finalment agafo diners per adquirir el que em porta de cap.

Resultat. Normalment ho començo però allà es queda, per què...? oi que no cal clarificar res?.. finalment es queda relegat a l’armari esperant torn.

Ho tinc, però no acabat. M’he deixat arrossegar per un impuls.

ORACIÓ MUDA DE LA FELICITAT

Fer un exhaustiu examen de tot el que vivim un dia des de l’instant que posem els peus a terra fins el moment que ens deixem a les mans de Morfeo, possiblement la descoberta ens sorprendria molt.

Si aquesta observança la dirigim a les activitats, segur que el resultat seria extraordinari tant com ho ha estat el meu descobriment del poble Armeni. Que el guia sigui una persona que estima el seu país, que admet diàleg i alhora s’avé a fer comparances entre el seu i el  nostre poble malgrat la distància entre els dos països, fa néixer un sentiment de germanor que porta sense cap mena de dubte a l’oració muda de la felicitat.

OBSERVACIÓ

Quan una persona allunyada del seu entorn habitual, família, poble, amics... produït per malaltia, guerra, pobresa, etc.  és un moment importantíssim per observar la reacció.

Fa anys, existien sanatoris per a tuberculosos. Per distreure’s, xicots ingressats cercaven noies disposades a mantenir correspondència

Els nois en temps del servei militar, també intentaven aquest intercanvi epistolar.

Desplaçar-se a un altre país per aconseguir millor vida, fa possible oferir una imatge que no tingui cap semblança amb la viscuda.

La persona necessita comunicar-se i en aquestes doloroses ocasions pot ajudar-lo a superar el xoc, la seva  fantasia. Ningú sap res de la seva vida i això permet mostrar-se com, en aquells moments, li agradaria ser,

Serà un canvi real o simple extravagància? 

JO SOC...

Jo soc o m’agradaria ser, com el conjunt que formen la

Mimosa, que floreix a començament d’any. La seva espectacular floració groga dóna l’avís de l’acostament de la primavera, la

Farigola que floreix en el mateix temps; te propietats antisèptiques I és aromàtica.  Finalment el,

Cactus. que viu principalment en climes desèrtics, per la seva tolerància a períodes de sequera. Les seves flors normalment són solitàries.

Aquest tercet me’l faig meu perquè voldria ser una persona que a la fredor hi sàpiga anunciar la primavera, aportant-hi propietats antisèptiques i l’aroma necessàries que ajudin a superar qualsevol malson.  Per això en cal sobreviure a moments de sequera, convençuda que la solitud m’ha d’ajudar a aconseguir  la flor solitària que necessito per viure.

PERQUÈ EL RECOMANARIA

Ja l’he recomanat . És el primer que llegeixo de la M. Antònia Oliver i m’ha entusiasmat. Exposa una realitat, que sembla ficció, amb tanta naturalitat que el fa molt atractiu i t’enganxa des del primer moment.

M’agrada com descriu cadascun dels personatges. No amaga res d’ells tant de bo com de no tant. Examinar-los ajuda a entendre maneres d’actuar segons el lloc que ocupem en aquesta societat.

Agraeixo especialment, com a dona, descobrir la Joana E.  M. Antònia has estat valenta en deixar-nos conèixer algunes interioritats que moltes vegades s’amaguen per voler  ser políticament correctes. Gràcies.

M'AGRADA COMENTAR-T'HO

No saps amb quin goig t’ho explico. Recordes les vegades que havíem parlat i decidit que no era possible que jo estudiés? La nostra economia no ho permetia; havíem de viure i...

Però ves per on, circumstàncies que no venen al cas, conèixer la directora/professora de l’Escola de la Dona, pel tema que m’interessava, vaig descobrir la possibilitat de, en petita mesura, complir el meu somni. Vaig apuntar-me a la classe de Literatura-blogs.

D’això ja fa set cursos. Qui ho havia de dir! Als 75 anys participo i gaudeixo d’aquestes classes. Quin descobriment, quins companys, quin goig poder explicar-t’ho. L’esperança sempre hi és, Estàs satisfeta mare?

VIURE

Entrebancs personals dolorosos n’hi ha, i jo no soc una excepció. Perdre la mare i una petita filla en un accident és dur. Molt!  Costa reaccionar, tot són preguntes, per què? No s’accepta, no hi ha resposta, no tens culpa però pagues les conseqüències d’un mal treball.

És pot reaccionar? Si, s’ha de fer.  Per aconseguir-ho cal l’ajut respectuós i comprensiu de les persones que t’estimen, palpar l’obligació vers la família, serenor, fortalesa i per sobre de tot l’escalf de Déu.  És pot tornar a viure.

MOLTES GRÀCIES

Enfocar aquesta reflexió vers una persona concreta, por perdre objectivitat a conseqüència de la meva personal estima, per tant, la dirigeixo a totes aquelles que conec i que vull agrair-los ser: positives, generoses, alegres, acollidores, sempre disposades a mostrar empatia per qui les envolta.  Ras i curt, tota persona que fa la seva feina, sigui quina sigui, amb la màxima dedicació  i dignitat, alhora que està disposada a compartir el seu saber amb qui en te necessitat. Són aquestes persones el meu referent.

ESTIC AVORRIDA

Estic avorrida. Ni tinc ganes de pensar què podria fer;  coses n’hi ha un munt, però raonar-ho  és  un esforç que ara mateix… Està clar que després em sabrà greu. No hauré pogut acabar aquell llibre començat, o escoltar el CD que vaig comprar-me. Si truques a la Maria, podríem anar al cinema o simplement  passejar i parlar. Sé positivament que qualsevol d’aquestes propostes em resultaria satisfactòria, llavors… no serà que no és avorriment el que tinc, sinó un os a l’esquena que em fa gandulejar?

PROPÒSITS

Asseguda sota un dosser verd d’una parra, passo una estona d’absolut descans, lloc poc freqüent per gent de ciutat.

Descansada ja, em disposo a pensar com m’agradaria viure l’any 2015; sé que és un somni, una utopia, però estic convençuda que per l’efectivitat del meu treball, són indispensables aquestes percepcions.

Somnio viure en un país amb pau, amb un reconeixement explícit de la seva idiosincràsia i amb un respecte mutu vers la resta de pobles. Difícil, sí, no impossible! Convençuda de la necessitat de la meva aportació a aquesta utopia, sé que hi mancarà per sempre el que jo no faci.

REMEMORAR TEMPS LLUNYANS

Toca fer dissabte, m’arremango i començo netejant el balcó; fulles lletges de les plantes, fora. Continuo a la sala un tocador amb el seu mirall, calaixos amb records familiars; armari amb mirall que permet visionar-te sencera; una fràgil prestatgeria on hi ha llibres estimats; cinc cadires i dues butaques.  Meravellosa la claror suau que entra des de fora, caliu que es percep de nit amb el llum elèctric. Tanco i obro els ulls; veig un canvi absolut, una classe de tall i confecció. Eren altres temps. 

DESPRÉS D'UN SILENCI...

I després d’un silenci, uns segons de silenci, la corda està allà cargolada. Tanco els ulls i penso en aquells anys que gaudia saltant a corda. El trànsit ens permetia que les que rodaven es posessin a cadascuna de les voreres i tot l’ample del carrer era per saltar. Quan venia un carro paraven i tot seguit continuàvem saltant.  Era el nostre lleure després de l’escola, fins que els pares ens cridaven des del balcó per pujar a sopar.

Aquest record em porta a valorar nostàlgiques vivències irrepetibles.

QUÈ ÉS SER FEMINISTA?

Era jove, no tenia gens clar o potser millor, desconeixia què era “ser feminista”, però sí sabia com una noia, una dona, ha de respondre en moltes ocasions per defensar-se d’actituds exercides pel poder masculí. La necessitat és la millor lliçó.  

Posteriorment vaig conèixer, qui va ser una gran amiga, que em va certificar que la meva actitud, el meu fer, era ni més ni menys el que s’entén com a “feminista”.   

Per tant, totalment d’acord amb l’autora quan diu “moltes dones són feministes encara que no se’n diguin”; jo n’he estat una.

POSTA DE SOL

Com varia la llum quan contemplem una posta de sol! Semblaria que aquesta visió només es percep des d’un paisatge allunyat de ciutat, perquè els edificis ho obstaculitzen.

M’agrada poder contradir aquesta creença, ja que des del lloc de treball, carrer Tarragona, he tingut la sort de poder-ho confirmar.

Les antenes existents tan poc atractives, no han desmerescut  les postes de sol  que en ocasions n’he pogut gaudir. Costa imaginar-ho, però la realitat supera el que aquí pugui explicar. 

Afegeix la llegenda

NO SÉ EL TEMPS EXACTE QUE VA PASSAR

No sé el temps exacte que va passar des que varem sortir de Barcelona fins arribar a Soriguera, (Pallars Sobirà).  Any 1946; era marxar molt lluny. El que m’oferia la finestra del “cotxe de línea”, era nou; tot em sorprenia.

A Pobla de Segur dinàvem.  Continuàvem en un altre cotxe fins a Sort. Allà ens esperava el meu oncle i marxàvem al poble; jo muntada a cavall.

Sortíem a les 7h. de Barcelona i arribàvem al poble al vespre. Ja ho havia oblidat; però al parlar-ne i comparar-ho m’adono que actualment aquest mateix desplaçament  el fem en 4 hores.

UNA MAGNÍFICA EXPERIÈNCIA

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de passar cinc hores passejant en una canoa pels rius Araguaia i Das Mortes.

Això m’ha permès veure una magnífica posta de sol i també m’ha ensenyat que les estrelles en l’hemisferi sud es veuen molt diferents de com les percebem des d’aquí. La lluna creix al contrari de com la veiem nosaltres. El guia, que el seu nom és Natural va ser una persona extraordinària; en sabia moltíssim i ens va fer una classe magistral tant de la natura com del firmament.

SOMNIS

No, no obris els ulls perquè finalitzarà el somni. N’era molt conscient i així ho recordo. 

Somniava que estava parlant amb la mare, que manteníem una conversa, com sempre, donant-me el seu parer a fets del dia dia. Evidentment no sempre coincidíem en cercar la solució, però servia per aprofundir en allò que era el motiu de la conversa. Finalment obria els ulls, la mare no hi era, feia un temps que ja ens havia deixat.  

Caminar, observar la muntanya sempre sorprèn. Cada setmana ho faig a Collbató. Des de qualsevol punt és una delícia contemplar la “nostra muntanya”, les plantes, les flors, i adonar-me de com canvia segons l’hora, temps...

Avui per exemple quan he mirat l’Ermita de la Salut, hi havia tanta boira que no la veia.  Passa mitja hora; ja està radiant.

Penso: és un reflex de Catalunya. A dies sembla està emboirada però després segur  lluirà amb tot el seu esplendor.