DESPRÉS D'UN SILENCI...

I després d’un silenci, uns segons de silenci, la corda està allà cargolada. Tanco els ulls i penso en aquells anys que gaudia saltant a corda. El trànsit ens permetia que les que rodaven es posessin a cadascuna de les voreres i tot l’ample del carrer era per saltar. Quan venia un carro paraven i tot seguit continuàvem saltant.  Era el nostre lleure després de l’escola, fins que els pares ens cridaven des del balcó per pujar a sopar.

Aquest record em porta a valorar nostàlgiques vivències irrepetibles.

QUÈ ÉS SER FEMINISTA?

Era jove, no tenia gens clar o potser millor, desconeixia què era “ser feminista”, però sí sabia com una noia, una dona, ha de respondre en moltes ocasions per defensar-se d’actituds exercides pel poder masculí. La necessitat és la millor lliçó.  

Posteriorment vaig conèixer, qui va ser una gran amiga, que em va certificar que la meva actitud, el meu fer, era ni més ni menys el que s’entén com a “feminista”.   

Per tant, totalment d’acord amb l’autora quan diu “moltes dones són feministes encara que no se’n diguin”; jo n’he estat una.

POSTA DE SOL

Com varia la llum quan contemplem una posta de sol! Semblaria que aquesta visió només es percep des d’un paisatge allunyat de ciutat, perquè els edificis ho obstaculitzen.

M’agrada poder contradir aquesta creença, ja que des del lloc de treball, carrer Tarragona, he tingut la sort de poder-ho confirmar.

Les antenes existents tan poc atractives, no han desmerescut  les postes de sol  que en ocasions n’he pogut gaudir. Costa imaginar-ho, però la realitat supera el que aquí pugui explicar. 

Afegeix la llegenda

NO SÉ EL TEMPS EXACTE QUE VA PASSAR

No sé el temps exacte que va passar des que varem sortir de Barcelona fins arribar a Soriguera, (Pallars Sobirà).  Any 1946; era marxar molt lluny. El que m’oferia la finestra del “cotxe de línea”, era nou; tot em sorprenia.

A Pobla de Segur dinàvem.  Continuàvem en un altre cotxe fins a Sort. Allà ens esperava el meu oncle i marxàvem al poble; jo muntada a cavall.

Sortíem a les 7h. de Barcelona i arribàvem al poble al vespre. Ja ho havia oblidat; però al parlar-ne i comparar-ho m’adono que actualment aquest mateix desplaçament  el fem en 4 hores.

UNA MAGNÍFICA EXPERIÈNCIA

Aquest estiu he tingut l’oportunitat de passar cinc hores passejant en una canoa pels rius Araguaia i Das Mortes.

Això m’ha permès veure una magnífica posta de sol i també m’ha ensenyat que les estrelles en l’hemisferi sud es veuen molt diferents de com les percebem des d’aquí. La lluna creix al contrari de com la veiem nosaltres. El guia, que el seu nom és Natural va ser una persona extraordinària; en sabia moltíssim i ens va fer una classe magistral tant de la natura com del firmament.

SOMNIS

No, no obris els ulls perquè finalitzarà el somni. N’era molt conscient i així ho recordo. 

Somniava que estava parlant amb la mare, que manteníem una conversa, com sempre, donant-me el seu parer a fets del dia dia. Evidentment no sempre coincidíem en cercar la solució, però servia per aprofundir en allò que era el motiu de la conversa. Finalment obria els ulls, la mare no hi era, feia un temps que ja ens havia deixat.  

Caminar, observar la muntanya sempre sorprèn. Cada setmana ho faig a Collbató. Des de qualsevol punt és una delícia contemplar la “nostra muntanya”, les plantes, les flors, i adonar-me de com canvia segons l’hora, temps...

Avui per exemple quan he mirat l’Ermita de la Salut, hi havia tanta boira que no la veia.  Passa mitja hora; ja està radiant.

Penso: és un reflex de Catalunya. A dies sembla està emboirada però després segur  lluirà amb tot el seu esplendor.