I després d’un silenci, uns segons de silenci, la
corda està allà cargolada. Tanco els ulls i penso en aquells anys que gaudia
saltant a corda. El trànsit ens permetia que les que rodaven es posessin a
cadascuna de les voreres i tot l’ample del carrer era per saltar. Quan venia un
carro paraven i tot seguit continuàvem saltant. Era el nostre lleure després de l’escola, fins
que els pares ens cridaven des del balcó per pujar a sopar.
Aquest record em porta a valorar nostàlgiques
vivències irrepetibles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada